Un pont entre la nit antiga i el ball de plaça
Hi ha cançons que no només versionen un text: l’agafen de les orelles i el duen a plaça. Aquesta és la lectura inevitable quan s’escolta Conforma desitjos amb qualitats diverses, on un poema medieval de Bernat Hug de Rocabertí (Conforms desigs ab calitats diversas) es transforma en una peça que fa ballar l’arqueologia literària sense embalsamar-la. La veu original —aquella que parla d’astres, de déus i de veus que “consenten esser la fi donada”— no es disfressa de peça de museu; s’ha polit perquè corri per les places amb un aire de banda que respira festa i ironia a la vegada .
El nucli emotiu del tema prové d’una barreja ben dosificada: desitjos que apareixen “esculpits en la nit”, deïtats antigues que riuen o s’hi deleixen, i la invocació del “clarificant” que, com un jutge íntim, ha de posar límit a la falsedat o posar nom a la veritat amagada. La versió actual, que manté aquest pol emocional, converteix la disertació antiga en una intervenció directa permetent que aquell nervi antic palpiti amb trombons, guitarra sincopada i una cadència que convida tant a cantar com a pensar mentre es mou el peu. Les imatges líriques —estrelles que escriuen, Febo que il·lumina— funcionen aquí com un paisatge que simultàniament consola i qüestiona; la seva força no rau en l’explicació fil per fil, sinó en la possibilitat de sentir l’antiga intimació com una urgència contemporània, capaç de travessar el públic i fer-lo partícip del dubte i de la festa contenida en la peça .
L’empremta territorial de la versió és decisiva: no és una operació erudita ans que territorial. Reprendre un text de la nissaga dels Rocabertí i tornar-lo a la circulació popular és, en si mateix, un retrobament amb la història. La motivació empordanesa pesa, els rocs d’atzur de la nissaga Rocabertí, l’heràldica i els escuts, com a memòria que sosté la paraula pels segles dels segles. Aquesta connexió entre text i territori dota la cançó d’una consistència que evita la simple anècdota i la converteix en un objecte que interpel·la la continuïtat cultural del país .
Musicalment la jugada és precisa: l’estil escollit (un ska amb gust de banda de carrer) fa que l’heretgia fina del contingut —aquella ironia que pregunta per què les deïtats antigues semblen tenir més peça per al jo que la religió catòlica— arribi al públic en forma de cos i moviment. Aquest contrast —lletra antiga, combustió rítmica moderna— fa possible una doble experiència: qui té gana de folklore en trobarà ressonàncies, i qui busca el sucre del ball hi veurà una cançó que no regala consol fàcil, sinó una crida a revisar que a l’antigitat, no eren tan anticuats com ens els pinten.
Com a tancament d’un àlbum que juga amb la memòria i la festa, la peça funciona com una mena de salut final: no un sermó, sinó una invitació a sortir al carrer portant un poema a la butxaca. Allà on la versió original dialogava amb Saturn, Venus i Febo, la reinterpretació demana que aquests noms deixin d’estar tancats en la gramàtica dels estudiosos i que es facin noms propis, elements del paisatge emocional que, cantats amb una síncopa i un cor que crida “Oh, clarificant”, s’assemblen més a una conversa pública que a un ritual privat .
En definitiva, Conforma desitjos amb qualitats diverses és una prova que la tradició literària catalana pot ser eina per entendre i moure l’avui tot explicant que venim de lluy i anem molt més lluny encara amb el pragmatisme de qui sap que la llengua i la terra s’han de fer caminar.