La rauxa governant el Districte V de Barcelona
Apel·les Mestres va escriure el seu poema com una crònica de barra i penombra: la taverna d’en Mallol apareix com un petit univers on la riota i la juguesca conviuen amb la precarietat i la violència quotidiana. La lletra enumera, amb refranyós encert, entrades i sortides, diners que no tornen, donzelles que canvien al sortir i, eventualment, punyalades i portes tancades “en senyal de dol” —una successió d’imatges que funciona com a retrat social i com a advertència moral alhora.
El relat modernista que no perd humanitat
Allò que podria semblar només un quadre costumista es revela com una crònica urbana: la proximitat del port i la “mala vida portuària” fan de la taverna un espai on la festa i el perill són carícies veïnes. Aquesta observació contextual —la combinació de prostitució, cases de joc i petites delinqüències que configuraven el paisatge del Barri Xino a principis del segle XX— és la claveguera que dona sentit a la lletra i explica per què la narració no s’acaba en una estampa idíl·lica, sinó que s’acaba tancant en silenci i dol.
Adaptar sense edulcorar: l’ska que fa sonar la ferida
La versió registrada per l’Orquestra Inventada agafa aquest material i el passa pel sedàs d’un ska de carrer, utilitzant tan sols la lletra i no la tonada, aconseguint així un síncopa que empeny, vents que rutllen i una sonoritat que recorda als genials Bad Manners. No es tracta de convertir una crònica en una postissa festa, sinó d’explotar la tensió entre ball i perill —la dansa serveix de contrapunt per ressaltar el que la lletra ja suggeria: la vida pública de la taverna amaga trànsits foscos i conseqüències irreparables.
Entre la popularització i la memòria
La cançó-text d’Apel·les Mestres ha tingut una vida pròpia fora del paper: va ser portada a la veu i a l’escenari per intèrprets populars i, amb el temps, s’ha inscrit en un catàleg de peces que miren la ciutat amb ironia i crueltat a parts iguals. No descartem en un futur de fer un segon tema, aquest cop seguint la tonada original, com van fer en Joan Manuel Serrat, en Dyango o la Núria Feliu, però ara mateix ens interessa més jugar amb la idea de la taverna com a espai sonor i social compacte, on la festa no tapa la ferida sinó que la fa sonar.
Un espai sonor i social compacte
Musicalment, la proposta prioritza el carrer: ràpid, compacte i amb més cos que virtuosisme, els arranjaments fan que la taverna soni a plaça i a racó fosc alhora. Els instruments de vent, la síncopa i el cop de tornada actuen com a elements dramàtics que modulen la lectura de la lletra: quan la música vibra alegre, la lletra recorda; quan la música calla, queden les portes tancades i la pregunta per qui va quedar a dins.
Aquesta Cançó de taverna no és només un vestigi literari, és un mirall on es projecten dinàmiques portuàries que encara ens resulten reconeixibles. La rauxa governant el Districte V de Barcelona, amb la seva barreja de festa i precarietat, és un relat que no ha perdut humanitat ni vigència, i que l’Orquestra Inventada ha volgut recuperar amb un ska que fa sonar la ferida sense edulcorar-la.