Música

Travessant com una bala del XX al XXI amb el mateix missatge: quan el feixisme treu les urpes, no hi ha neutralitat possible. L’Orquestra Inventada adapta l’empenta de Священная война (1941, “La Guerra Sagrada”) i la fa parlar en català, a cop d’ska-punk i de plaça, sense museïtzar-la ni disfressar-la d’èpica llunyana. Aquí “sagrada” no és cap missa: és allò inviolable —la defensa col·lectiva del territori i de la dignitat—, com quan els nostres drets vells dictaven que només es prenien armes per salvar la terra: del Princeps namque al sometent, passant per germanies, miquelets i maulets. És memòria, sí; però sobretot és present: una crida que, malauradament, continua sonant contemporània.

Un cop de realitat amb somriure tort: 2' llargs de punk urgent que sona com un clatellot i, alhora, com un crit que et desperta. No t’explica el barri: te’l posa a la pell. És una cançó per quan estàs fart de la ciutat-aparador, de la pressa imposada i de veure que viure s’ha tornat un luxe.

Tradició canalla, bastonada i sobretaula a partir del ritual del Tió de Nadal. Aquest tronc ancestral que, a cops i cantarella, “caga” regals, n’hem fet una peça festa i punxa. La cançó reivindica unes tradicions existents abans de la romanització-cristianització-musulmanització de casa nostra i la reivindicació del Nadal com un fet cultural per sobre del religiós.

Poema d’Apel·les Mestres (1918), també conegut com "A la taverna d’en Mallol". Un quadre modernista de barra i ombres, on s’hi riu, s’hi juga, s’hi balla… i de tant en tant s’hi tanquen portes “en senyal de dol”. L’hem passat pel sedàs d’un ska a l’estil Bad Manners, síncopa i carrer, on la festa no tapa la ferida —la fa sonar.

Poema del XV de Bernat Hug de Rocabertí, on demana al "Clarificant" per què li fa més peça l'astrologia i els déus pagans que no pas ell. L'hem passat per un mig temps amb aire de banda valenciana, retocant quatre mots perquè el català antic s'entengui i tanqui l'àlbum amb aquesta ironia d'heretgia fina.

París, 2 de desembre de 1939, el poema de Pere Quart neix amb la ferida encara calenta i amb una ràbia neta. No és nostàlgia: és un inventari d’allò que t’han pres i un cop de puny per tot lo perdut. Amb els anys, el mateix poeta el rescrigué el 1947 i el text s’ha llegit i musicat sovint des de la melancolia; nosaltres el tornem al seu punt d’origen.

Lletra de la Marsellessa en Català, per Josep Anselm Clavé el 1871, però sense cap reverència musical a l’original. Instrumentació bàsicament punk i ritmes oi-ska per convertir l’himne en un crit de llibertat altra vegada, tan combatiu com atemporal, i per recordar que cada poble ha de trobar la seva banda sonora quan decideix alçar-se —perquè la llibertat, si no es lluita, no arriba.

Afirmació i orgull tossut, alegre i desenfadat, que explica les peculiaritats de l’Empordanet d'entre les ribes del Fluvià a les del Ter. Els seus paisatges i la seva gent: terra ventada, indòmita, creativa i lliure, un país petit que no s’agenolla i una manera de ser que perdura entre vent, memòria i puny alçat: som rars, som genis, som rebels, som i serem!

Poema de Mossèn Cinto Verdaguer del 1894; n’hem fet una versió aspra i contemporània, sense reproduir la tonada més popular. Instrumentada amb el nostre ska de sempre però empenyent-lo cap a un punk accelerat i un nervi hardcore: el que era un cant d’enyor i comiat esdevé aquí una ferida oberta, perquè l’emigració no hi surt com una postal romàntica sinó com un trencament vital. I en un moment en què al nostre país hi torna a haver persones exiliades per les seves conviccions, la cançó es converteix en un tema reivindicatiu contra la repressió de les llibertats: recorda que marxar mai no és voluntari del tot, que l’enyorança a la pàtria com més lluny més va, i que convé tenir-ho present quan avui parlem d’emigració.

Poema de Joan Anselm Clavé (1861) amb el rerefons de les Revoltes de Quintes; Una guerra llunyana s’endú el promès per no tenir sis mil rals. Nosaltres l’hem vestit amb un ska amb aire de banda, música que tira endavant mentre el cor es núa. En un context marcat per la Guerra d’Àfrica i la repressió política, el poema posa veu a l’enyor d’una dona que veu com forces alienes, la guerra, l’Estat, i el poder, li arrabassen l’estimat. Sigui guerra, presó o desterrament, el poema ens acosta al mateix patiment.

Tribut en clau ska-punk a aquell cuplet que va popularitzar Mercè Serós celebrant el títol de Campió el 10 de maig del 1925. L’any de la xiulada a l’himne espanyol i la clausura de Les Corts, quan el Barça ja era més que un club perquè el país no tenia gaires altres altaveus. Aquesta peça, a més, arrossega la gràcia amarga de ser una de les darreres publicacions en català sota la dictadura de Primo de Rivera. Naltros la readaptem cent anys després amb la mateixa idea al darrere: orgull de poble i memòria cantada, dedicada a les jugadores del primer equip femení del FC Barcelona que fan un futbol espectacular i són un referent mundial.

Cançó popularíssima de roda infantil, d’aquelles que han corregut de boca en boca fins que no es van començar a fixar en paper fins el 1936. Naltros no n’hem seguit el patró musical, l’hem agafada pel coll i l’hem passada per un ska frenètic, que et fa aixecar-te i ballar. La mandra de la Margarideta i les excuses de mitgetes es converteixen en carburant, una peça que fa ballar la tradició com si fos d’ara mateix.

Creada la nit del 20-11-2024, lluny de casa, quan va arribar la notícia del traspàs d’en Joan Rocamora, company i militant de pedra picada; la victòria en homenatge ✊🏿. A partir d’una adaptació lliure d’Ítaca de Lluís Llach (gràcies, Lluís, pel suport), la cançó converteix el dol en camí: un comiat que no s’acaba en silenci, sinó que empeny a anar més lluny. Ska amb regust d’R&B: memòria viva, fidelitat al poble i victòria en homenatge.

Versió de cambra, per a corda nua, sense veu, del tema Que la terra et sigui lleu, Company Rocamora. Neix de la necessitat de tenir una música per al comiat dels patriotes de pedra picada que ens han anat deixant, per edat o malaltia: un tema que recordi l’homenatge a en Joan Rocamora, però que serveixi per a tothom. És una elegia serena, pensada per a cerimònies fúnebres, que no tanca cap història: acompanya, agraeix el camí fet i deixa que la memòria continuï caminant.

Versió de cambra, per a corda nua, sense veu, reduïda a 73 segons, del tema Que la terra et sigui lleu, Company Rocamora. Neix de la necessitat de tenir una música per al comiat dels patriotes de pedra picada que ens han anat deixant, per edat o malaltia: un tema que recordi l’homenatge a en Joan Rocamora, però que serveixi per a tothom. És una elegia serena, pensada per a cerimònies fúnebres, que no tanca cap història: acompanya, agraeix el camí fet i deixa que la memòria continuï caminant.

Un ska esmolat i murri en homenatge als artistes de la cançó catalana que, quan la censura apretava, deien sense dir i cantaven entre línies. Ta-ta nya-nya juga amb la innocència aparent, balbuceig, rialla, absurd, per recordar aquella escola de picardia col·lectiva que va saber burlar la censura amb enginy... tu ja m'entens 😉

Poema de Pere Quart (1921) que repassa un munt de monosíl·labs, adaptat en una mena de rocksteady perquè el desig camini ferm. El batec d’una vida que no demana grans promeses, sinó tot allò petit que fa món. Paraula dita com qui compta, com qui insisteix, com qui sap que el que sembla mínim és, al capdavall, l’essencial. Aquest poema ha estat llargament recitat i musicat, el primer cop que el vam sentir va ser en un festival polipoètic, recitat pel gran Enric Casasses.

Fruit d'una situació de gran injustícia, neix aquesta cançó que reinterpreta el Cor dels Pelegrins de Tannhäuser de Wagner en ska-punk. La peça transforma la solemnitat original en un crit de ràbia contemporani, connectant passat i present: de la Barcelona insurgent de la “Rosa de Foc” —nom amb què era coneguda arreu d’Europa arran de la Setmana Tràgica de 1909, quan l’exèrcit va reprimir amb foc una vaga general— fins a les injustícies socials actuals. Amb una lírica directa i sense filtres, la cançó passa del lament a la confrontació, convertint la indignació en energia col·lectiva i en una crida clara: el moment de dir prou és arribat.

Adaptació ska-punk de l'“Esto saldrá bien” (Cicatriz, 1986); "Tot anirà bé" és un mantra prou repetit: “diner fàcil, se’n va fàcil”. L’eufòria del primer cop dura el que dura la pasta… fins que la ironia tanca la porta quan se senten satisfetes, car que no senten ni faba.

Romanç anònim de finals del XIX, d’aquells on la sàtira catalana feia punxa i enfotre's de les misèries d'Espanya era l'esport nacional. El poema és frenètic: balcó, animals, batussa, trets fallits i final dantesc. El “senyor de Puerto Rico” hi surt com a ninot perfecte per fer befa d’un imperi que està en liquidació, quan tan sols la menció, recomenava l'anonimat. Naltros l’hem vestit amb un ska calent amb regust de bodevil, perquè ens agrada aquesta tan nostrada tradició de riure's del mort i de qui el vetlla.

Ska hardcore de bona tralla, nascut del crit d’atac dels Almogàvers, Via Sus!. Crit per anar endavant quan ja no tocava defensar-se amb el conegut Via Fora!, sinó carregar sense excuses. Timba, puny alçat i memòria guerrera passada pel sedàs del present. I sí: el “ni un paper a terra” s’ha acabat!

Un ska lluminós i desacomplexat que defensa la llengua catalana alhora que esten la mà per ser-ne més, sense importar l'origen. El català no és frontera, és pont: una cultura forjada durant segles en una terra de pas, accents i vides que s’hi han anat sumant. La cançó abraça els nouvinguts que el parlen i el defensen, perquè la terra ens necessita a tots ballant, parlant i fent créixer el català plegats. La causa catalana no va d’orígens, va de destinacions: les persones poden ser-ne hostils i fer de colons a banda i banda dels Pirineus, indistintament d'on hagin nascut.

Inspirant-nos en el Chatty, chatty de Toots & The Maytals, aquell “xerraire, xerraire” que 5 anys després inspiraria a Kortatu al Sarri, Sarri. Aquí, però, la rialla no és gratuïta: és un retret clàssic de l’independentisme organitzat des dels inicis del segle XX, quan el moviment no cau per falta de coratge sinó perquè hi ha qui xerra massa, per inconsciència o per voler fer-se l’important, posant en risc tothom. Una cançó per ballar-la tot recordant que és millor fer servir la llengua per altres feines.