Música

Tradició canalla, bastonada i sobretaula. A partir del ritual del Tió de Nadal, aquest tronc ancestral que, a cops i cantarella, “caga” regals, n’hem fet una peça festa i punxa. La cançó reivindica unes tradicions existents abans de la romanització-cristianització-musulmanització de casa nostra i la reivindicació del Nadal com un fet cultural per sobre del religiós.

Poema d’Apel·les Mestres (1918), també conegut com "A la taverna d’en Mallol". Un quadre modernista de barra i ombres, on s’hi riu, s’hi juga, s’hi balla… i de tant en tant s’hi tanquen portes “en senyal de dol”. L’hem passat pel sedàs d’un ska a l’estil Bad Manners, síncopa i carrer, on la festa no tapa la ferida —la fa sonar.

Poema del s. XV de Bernat Hug de Rocabertí (empordanès i seguidor d’Ausiàs March), on demana al “Clarificant” per què li fa més peça l’astrologia i els déus pagans que no pas la religió. L’hem passat per un mig temps amb aire de banda valenciana, retocant quatre mots perquè el català antic s’entengui i tanqui el disc amb aquesta ironia d’heretgia fina.

París, 2 de desembre de 1939, el poema de Pere Quart neix amb la ferida encara calenta i amb una ràbia neta. No és nostàlgia: és un inventari d’allò que t’han pres i un cop de puny per tot lo perdut. Amb els anys, el mateix poeta el rescrigué el 1947 i el text s’ha llegit i musicat sovint des de la melancolia; nosaltres el tornem al seu punt d’origen.

Partint de La Marsellesa revolucionària i de l’adaptació catalana que en va fer Josep Anselm Clavé el 1871, n’hem fet una peça pròpia, sense cap reverència musical a l’original. Ska i Oi! per convertir l’himne en crit de llibertat altre cop. Una cançó que recorda que cada poble ha de trobar la seva banda sonora quan decideix alçar-se, i que la llibertat, si no es lluita, no arriba.

Un ska d’afirmació i orgull tossut, dedicat a l’Empordanet que va de les ribes del Fluvià a les del Ter. Terra ventada, indòmita, creativa i lliure. Entre vent, memòria i puny alçat, la cançó dibuixa un país petit que no s’agenolla, una manera de ser que perdura: som rars, som genis, som rebels, som i serem!

Partint del poema de Mossèn Cinto Verdaguer, n'hem fet una versió aspra i contemporània, vestida d’ska accelerat i nervi hardcore. El que era un cant d’enyor i comiat esdevé aquí una ferida oberta: l’emigració no com a postal romàntica, sinó com a trencament vital. Una cançó que recorda que marxar mai no és voluntari del tot, i que l'enyorança a la pàtria, quan més lluny, més va. Tinguem-ho en compte quan parlem d’emigració avui dia.

Joan Anselm Clavé (1861) escriu aquest poema amb el rerefons de les Revoltes de Quintes arreu del país, quan el “crit de guerra” s’endú el promès en lleva forçada, sense redempció en metàlic com feien els rics. Nosaltres l’hem vestit amb un ska amb aire de banda, música que tira endavant mentre el cor es núa. En un context marcat per la Guerra d’Àfrica i la repressió política, el poema posa veu a l’enyor d’una dona que veu com forces alienes, la guerra, l’Estat, i el poder, li arrabassen l’estimat. Sigui guerra, presó o desterrament, el poema ens acosta al mateix patiment.

Tribut en clau ska-punk a aquell cuplet que va popularitzar Mercè Serós l’any de la xiulada a l’himne espanyol i la clausura de Les Corts: quan el Barça ja era més que un club perquè el país no tenia gaires altres altaveus. Aquesta peça, a més, arrossega la gràcia amarga de ser una de les darreres publicacions en català sota la dictadura de Primo de Rivera. Naltros la readaptem cent anys després amb la mateixa idea al darrere: orgull de poble i memòria cantada, dedicada a les jugadores del primer equip femení del FC Barcelona que fan un futbol espectacular i són un referent mundial.

Cançó popularíssima de roda infantil, d’aquelles que han corregut de boca en boca fins que no es van començar a fixar en paper fins el 1936. Naltros no n’hem seguit el patró musical, l’hem agafada pel coll i l’hem passada per un ska frenètic, que et fa aixecar-te i ballar. La mandra de la Margarideta i les excuses de mitgetes es converteixen en carburant, una peça que fa ballar la tradició com si fos d’ara mateix.

Escrita la nit del 20 de novembre de 2024, lluny de casa, quan va arribar la notícia del traspàs d’en Joan Rocamora, company i militant independentista de pedra picada. A partir d’una adaptació lliure d’Ítaca de Lluís Llach (gràcies, Lluís, pel suport), la cançó converteix el dol en camí: un comiat que no s’acaba en silenci, sinó que empeny a anar més lluny. Ska amb regust d’R&B: memòria viva, fidelitat al poble i victòria en homenatge.

Versió de cambra, per a corda nua, sense veu, del tema Que la terra et sigui lleu, Company Rocamora. Neix de la necessitat de tenir una música per al comiat dels patriotes de pedra picada que ens han anat deixant, per edat o malaltia: un tema que recordi l’homenatge a en Joan Rocamora, però que serveixi per a tothom. És una elegia serena, pensada per a cerimònies fúnebres, que no tanca cap història: acompanya, agraeix el camí fet i deixa que la memòria continuï caminant.

Versió de cambra, per a corda nua, sense veu, reduïda a 73 segons, del tema Que la terra et sigui lleu, Company Rocamora. Neix de la necessitat de tenir una música per al comiat dels patriotes de pedra picada que ens han anat deixant, per edat o malaltia: un tema que recordi l’homenatge a en Joan Rocamora, però que serveixi per a tothom. És una elegia serena, pensada per a cerimònies fúnebres, que no tanca cap història: acompanya, agraeix el camí fet i deixa que la memòria continuï caminant.

Un ska esmolat i murri en homenatge als artistes de la cançó catalana que, quan la censura apretava, deien sense dir i cantaven entre línies. Ta-ta nya-nya juga amb la innocència aparent, balbuceig, rialla, absurd, per recordar aquella escola de picardia col·lectiva que va saber burlar la censura amb enginy... tu ja m'entens 😉

Posem música a un poema de Pere Quart (1921) que és llista, ritme i pulsió vital, convertit aquí en rocksteady perquè el desig camini amb pas ferm i col·lectiu. El batec d’una vida que no demana grans promeses, sinó tot allò petit que fa món. Paraula dita com qui compta, com qui insisteix, com qui sap que el que sembla mínim és, al capdavall, l’essencial. Aquest poema ha estat llargament recitat i musicat, el primer cop que el vam sentir va ser en un festival polipoètic, recitat pel gran Enric Casasses.

Romanç popular anònim de finals de segle XIX, d’aquells on la sàtira catalana feia punxa i enfotre's de les misèries d'Espanya era esport de carrer alhora que declaració de principis. El poema és frenètic: balcó, animals, batussa, trets fallits i final dantesc. El “senyor de Puerto Rico” hi surt com a ninot perfecte per fer befa d’un imperi que està en liquidació, quan tan sols la menció, recomenava l'anonimat. Naltros l’hem vestit amb un ska calent amb regust de bodevil, perquè ens agrada aquesta nostrada tradició de riure's del mort i de qui el vetlla.

Ska hardcore de bona tralla, nascut del crit d’atac dels Almogàvers, Via Sus!, aquell que anava endavant quan ja no tocava defensar-se amb el conegut Via Fora!, sinó carregar sense excuses. Timba, puny alçat i memòria guerrera passada pel sedàs del present. I sí: el “ni un paper a terra” s’ha acabat!

Un ska lluminós i desacomplexat que defensa la llengua sense pors ni excuses. El català no és frontera, és pont: una cultura forjada durant segles en una terra de pas, accents i vides que s’hi han anat sumant. La cançó abraça els nouvinguts que el parlen i el defensen, perquè la terra ens necessita a tots ballant, parlant i fent créixer el català plegats. La causa catalana no va d’orígens, va de destinacions: les persones poden ser-ne hostils i fer de colons a banda i banda dels Pirineus, indistintament d'on hagin nascut.

Ska festiu amb mala bava, inspirat en el Chatty, chatty de Toots & The Maytals, aquell “xerraire, xerraire” que 5 anys després va inspirar al Sarri, Sarri de Kortatu. Aquí, però, la rialla no és gratuïta: és un retret clàssic de l’independentisme organitzat des dels inicis del segle XX, quan el moviment no cau per falta de coratge sinó perquè hi ha qui xerra massa, per inconsciència o per voler fer-se l’important, posant en risc tothom. Una cançó per ballar-la tot recordant que és millor fer servir la llengua per altres feines.