París, 2 de desembre de 1939, el poema de Pere Quart neix amb la ferida encara calenta i amb una ràbia neta. No és nostàlgia: és un inventari d’allò que t’han pres i un cop de puny per tot lo perdut. Amb els anys, el mateix poeta el rescrigué el 1947 i el text s’ha llegit i musicat sovint des de la melancolia; nosaltres el tornem al seu punt d’origen.
Avui en terres de França
I demà més lluny potser.
No moriré d'enyorança,
Ans d'enyorança viuré.
Que els pins cenyeixin la cala,
L'ermita dalt del pujol,
I a la platja un tenderol
Que bategui com una ala.
A Catalunya deixí
El dia de ma partida
Mitja vida condormida.
L'altra meitat vingué amb mi
Per no deixar-me sens vida.
L'estimada m'acompanya,
De pell bruna i aire greu,
Com una Mare de Déu
Que he trobat a la muntanya.
Dolça terra del Vallès,
Enyoro les teves gràcies,
Casa meva de pagès,
Els geranis, les acàcies.
Una nit de lluna plena
Travessàrem la carena
Tristament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple,
També el féu la nostra pena!
Venceren perquè eren forts
I cruels sense recança.
Com marciren els teus llors
I esfondraren ta esperança.
Catalunya, fera mansa,
Calla i plora tes dissorts:
Plorant pensa en els teus morts
I callant en la venjança…
Properament trobareu aquesta secció complerta amb continguts nous i interessants 🤞🏿
