La ràbia que no volen domesticar
París, 2 de desembre de 1939. Pere Quart escriu unes corrandes amb la ferida encara calenta: el poema no es deixa seduir per la melancolia, sinó que fa l’inventari de tot allò que s’ha perdut i tanca amb un cop de puny la boca de la nostàlgia acadèmica . Aquesta tensió primera —entre la memòria com a registre i la memòria com a arma— és la clau per entendre per què una lectura musical que aposta per la contundència rítmica pot retornar el text al seu punt d’origen.
La tria de la veu contundent
La cançó parteix d’un motiu clar: l’exili republicà a França i la figura del poeta que arriba a París i escriu amb la ràbia fresca de la derrota. És aquest context històric —la fugida, la pèrdua del paisatge quotidià, la companyia que esdevé refugi— el que justifica una versió que no embelleix la pena sinó que la posa a treballar. L’Orquestra Inventada explicita aquesta intenció: recuperar la versió original escrita pocs mesos abans de la Batalla de França on París cauria en mans alemanyes i reivindicar la força i la ràbia del text, allunyant-lo de les lectures melodramàtiques que s’hi han acumulat amb el temps .
No es tracta d’una simple relectura, sinó d’una proposta estètica amb conseqüències morals: tractar el dolor com a testimoni i com a impuls. Això converteix el poema en una peça de combat —una peça que reclama so i múscul tant com paraula. I com molt bé diuen els Brams a Tornar-hi: una derrota viva invoca una victòria pendent.
Les imatges del poema són icòniques perquè fan sentir una mena de doble presència: Catalunya com a paisatge físic i Catalunya com a cosa arrabassada. Quan Quart diu que “mitja vida condormida” queda enrere i “l’altra meitat vingué amb mi”, la veu narrativa articula una divisió dolorosa que no demana consol sinó responsabilitat —la de recordar i de no deixar-se domesticarse per la nostàlgia. Els elements senzills —pins, ermita, geranis, la lluna— funcionen com a mosquetons que aguanten la tensió emocional: són objectes quotidians que, desposseïts, es converteixen en prova de la violència soferta. Aquesta qualitat testimonial és el punt exacte on l’adaptació es posa a treballar: amplificar la contundència de la declaració sense caricaturitzar-la.
De la paraula al riff
L’elecció d’una paleta que arrela en el punk i l’ska no és gratuïta. L’ska aporta la síncopa popular, la immediatesa del carrer i la possibilitat de fer sonar vents en una cançó que no vol commoure per la seva bellesa sinó per la seva veracitat. El punk, en canvi, aporta la textura de la ràbia continguda: no clama per l’excess, sinó que pressiona, recorda i planta cara. L’estratègia es veu com una traducció sonora de la intenció del poema: no suavitzar la pena, fer-la caminar amb pas ferm. Aquesta combinació permet que el text ocupi un lloc on la festa i la protesta no són pas incompatibles.
Enllaços amb la tradició i amb les versions anteriors
Les Corrandes d’exili s’han llegit i musicat moltes vegades, sovint des de la melangia. La proposta aquí és, en paraules dels qui l’han gravada, tornar-lo al seu punt d’origen —la ràbia no com a efecte dramàtic sinó com a motor de resistència i memòria— i, per tant, oferir una lectura que dialoga amb el passat sense reproduir-ne els tòpics. Posar el poema en el mapa punk/ska és també una manera de reubicar-lo històricament: no només com a peça literària, sinó com a material viu i transgresor de confrontació cultural i política, capaç d’interpel·lar públics que potser no l’havien trobat en versions posteriors del poema més íntimes o guardades.
La ràbia del text es desplaça cap a la responsabilitat: el record com a generador d’acció i d’esmena. Així, la peça no demana llàgrimes indulgents; demana una mirada honesta sobre la derrota i una resistència que no s’apaivaga.
Reprendre Pere Quart des d’una pulsió rítmica que sap ser tant festiva com implacable és un gest crític i estètic encertat: retorna el poema al moment on va néixer —la ferida recent— i el fa servir com a palanca per a una memòria combativa. No pretén veure’s com a solució, sinó com a detonant: qui escolta surt amb la sensació que la memòria no és un recurs romàntic sinó una eina per tenir cura del present. Les decisions artístiques que travessen aquesta versió —triar la versió original del 1939, deixar que la ràbia tingui el seu lloc i traduir la paraula en ritme de carrer— la situen entre les màquines de fer rumiar més interessants.