L’himne que vol tornar a córrer pel carrer
Hi ha cançons que neixen pensant en el carrer més que en la sala de concerts. Aquesta adaptació porta l’energia de l’himne al cos, i ho fa conscienciosament: no per reverència arqueològica, sinó per reprendre un ofici col·lectiu que, segons la posada en escena, ha d’exercir-se cantant i fent-se visible.
L’origen de la peça està declarat i no és anecdòtic: parteix de l’adaptació catalana de La Marsellesa que Josep Anselm Clavé va popularitzar el 1871, i es proposa recuperar-ne l’esperit combatiu per a un públic d’ara. Clavé va fer del cant coral una eina d’organització i solidaritat obrera, i la nova versió se situa en continuïtat amb aquella tradició de socialització dels temors, però desmuntant-ne la pols de museu per tornar-la crida activa i immediata .
Ska, Oi! i puny alçat
Musicalment no es tracta d’un pastitx historicista. La instrumentació es fa amb el llenguatge de carrer —ska, Oi!, pinzellades punk— per transformar la retòrica heroica en moviment físic. Aquesta operació té un efecte doble: refreda la solemnitat i, alhora, l’injecta d’adrenalina perquè la cançó compleixi funcions pràctiques: convocar, sincronitzar veus, crear una massa sonora capaç de sostreure l’himne del vitrall i baixar-ho a terra.
La veu lírica no entra en dissertacions; disposa imatges imperatives —somatent, campana alarmant, “banya ses mans en sang de vils tirans”— que són instruccions emocionals més que descripcions. El text funciona com a partitura de mobilització: no explica detalladament el què ni el com, crida a fer-ho. Aquesta manera de compondre, aquí, és explícitament copiada de la pràctica coral i de la música d’agitació que Clavé va fer servir per organitzar gent i consciències.
El motiu obrer com a fil conductor
La referència al moviment obrer no és una simple filigrana historiogràfica: l’apunt de fons recorda el paper de Clavé convertint el cant en eina de cultura popular i d’organització, dota la peça d’una intenció política clara: homenatjar qui va posar el cos en la feina i recordar que la pràctica col·lectiva (cantar, organitzar-se) és fràgil si es descuida. Per això la cançó es presenta com a advertència i memòria activa: una herència que obliga a continuar la lluita del dia a dia, per tal de no fer ni un pas enrere.
És en la massa on la peça mostrava la seva força, perquè convertia cadascuna de les frases imperatives en un gest col·lectiu capaç d’elevar la moral compartida i d’organitzar un espai comú de resistència… i un avís a navegants.
Què en queda quan acaba el crit
Com tot bon exercici d’actualització, la cançó no promet solucions màgiques; ofereix una plataforma i una pràctica: la de no renunciar a la veu comuna. Recupera la idea que el cant pot ser tecnologia política, i al mateix temps la trasllada a una sonoritat que vol ser útil avui, no pas per venerar el passat, ans per posar-lo en moviment. En el context de l’àlbum on s’inscriu, aquesta peça actua com a pont sorollós entre festa i compromís, entre memòria obrera i necessitat de convocar-se contínuament per defensar la justícia social.
En definitiva: El crit de la Llibertat no vol ser un monument; vol refrescar la memòria històrica. I en això resideix la seva força més interessant: recuperar un himne per a la plaça, portar el cor coral al ritme de les botes contemporànies i recordar que la llibertat és una cosa que es manté viva quan es canta, s’organitza i es defensa.