Partint del poema de Mossèn Cinto Verdaguer, n'hem fet una versió aspra i contemporània, vestida d’ska accelerat i nervi hardcore. El que era un cant d’enyor i comiat esdevé aquí una ferida oberta: l’emigració no com a postal romàntica, sinó com a trencament vital. Una cançó que recorda que marxar mai no és voluntari del tot, i que l'enyorança a la pàtria, quan més lluny, més va. Tinguem-ho en compte quan parlem d’emigració avui dia.
Hermosa vall, bressol de ma infantesa
Blanc Pirineu
Marges i rius, ermita al cel suspesa
Per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres
Cantau, cantau
Jo dic plorant a boscos i riberes:
Adéu-siau!
On trobaré tos sanitosos climes
Ton cel daurat?
Més ai, més ai!
On trobaré tes cimes
Bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona
Ta hermosa Seu
Ni eixos turons, joiells de la corona
Que et posà Déu
Adéu, germans: adéu-siau, mon pare
No us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare
Jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me'n desterra
Que em fa sofrir!
Estic malalt, més ai! tornau-me a terra
Que hi vull morir!
Dolça Catalunya
Pàtria del meu cor
Quan de tu s'allunya
D'enyorança es mor
Properament trobareu aquesta secció complerta amb continguts nous i interessants 🤞🏿
