La nostàlgia convertida en ferida
És difícil encarar una peça com L’emigrant sense sentir, de seguida, el contrast que la banda ha volgut remarcar: el poema de Mossèn Cinto Verdaguer —un clàssic de finals del XIX— no es reprodueix com una postal idíl·lica, sinó que es remodela fins a fer emergir la seva creu dolorosa. La versió que trobem a La Maketa, on agafa la lletra del poema, però no pas la música tradicional, agafa aquelles imatges familiars —valls, muntanyes, la Seu de Barcelona— i les vesteix amb l’empenta rítmica de l’ska, però empès cap a la nervadura del hardcore; el resultat no és només ballable, és punyent i incisiu, una cançó que es fa reivindicació perquè l’emigració hi apareix com un trencament vital i col·lectiu més que com un clivell romàntic .
L’origen poètic i la mirada contemporània
Partir d’un poema tan arrelat com L’emigrant comporta riscos i oportunitats. L’adaptació reconeix la veneració pel text i, alhora, l’obliga a desvetllar-ne els costats menys pulcres: la separació, la malaltia, la mort com a destí d’exili. Aquesta lectura no falsifica el poema; el desplaça. I ho fa amb una intenció clara: recordar que marxar no és mai completament voluntari i que, quan l’exili és imposat per idees o repressió, la nostàlgia es converteix en ferida oberta —una observació que els responsables de la versió subratllen com a fil conductor de la proposta .
Aquest enfocament encaixa amb la memòria col·lectiva de la nostra tradició, on la cançó i la poesia sovint han estat vehicle de víctimes, exiliats i dissidents. Recuperar Verdaguer per convertir-lo en cant de resistència obliga a llegir la pàtria com a lloc de pèrdua i, al mateix temps, com a referent emocional que persisteix en la separació.
El vestir d’ska amb impuls hardcore no és gratuït: el ritme et tempta a moure el cos mentre la interpretació vocal i la productiva instrumental trenquen la serenitat. La contradicció entre ball i dolor reforça el missatge, com si la festa fos una defensa, no una celebració ingènua. L’arranjament fa que la veu de la narradora sembli un crit de mar endins, un queixal que es manté ferm malgrat la tempesta. Aquesta decisió estilística trasllada el poema de la lira al paviment: no es busca la dolçor de la remembrança, sinó la urgència de recordar i de fer analogies amb la situació actual del nostre jovent que marxa i el d’arreu del món en la búsqueda d’una vida millor.
Imatges que persisteixen, metàfores que empenten
El tema fa servir imatges claus del text, la vall, Montserrat, la Seu, el vent que desterra, com a ancoratge simbòlic. Aquelles imatges, en la nova lectura, ja no són només records privats: funcionen com a cartografia d’una absència compartida. El “dolça Catalunya” que tanca el poema deixa de ser només un motiu líric per convertir-se en una crida: quan s’allunya qui estima la pàtria, aquesta mor d’enyorança, i la cançó exigeix que ho tinguem present quan parlem d’emigració i d’exili polític avui dia.
Aquest fet, el de l’enyorança com a dolor, és un dels punts forts d’un altre poema, les Corrandes d’exili de Pere Quart, que també ha estat versionat en aquest disc i que comparteix amb L’emigrant la voluntat de fer de la memòria un motor de resistència. En el poema de Pere Quart ell no morirà d’anyorança, ans d’anyorança viurà.
No és la primera vegada que L’emigrant circula com a cançó: hi ha registres i versions al llarg del segle XX que n’han explorat múltiples tonalitats —des d’Emili Vendrell als anys vint fins a arranjaments posteriors— i això dona categoria a la reinterpretació contemporània: es tracta d’un diàleg amb la tradició, no d’un gest aïllat. Recuperar i transformar un material tan conegut és també reivindicar la possibilitat de fer servir el patrimoni per parlar del present i per construir memòria activa i col·lectiva.
L’emigració com a denúncia
Allò que podria haver estat una elegia íntima s’esdevé una cançó de protesta. La lectura que acompanya la versió posa l’accent en el caràcter forçat de moltes marxes —ja sigui per condicions econòmiques, per guerra o per persecució ideològica— i vincula l’emigració amb la repressió de llibertats. El resultat és una peça doblement incòmoda: incita al moviment (pel seu tempo i la seva pulsejada) i, alhora, obliga a aturar-nos per pensar en qui marxa i per què. Aquesta tensió és, potser, la seva apostes artística més reeixida .
L’emigrant que arriba en aquesta maqueta no és una reconstrucció amable del passat: és una aposta per mantenir viu el dolor i convertir-lo en motiu de reflexió col·lectiva. La combinació d’un poemari canònic amb una energia sonora contemporània produeix una peça que no permet la sentimentalitat fàcil; és, en termes simples, una cançó que pica, que balla i que clama. En uns temps en què la geografia de la dissidència i l’exili torna a fer-se present, aquesta relectura s’erigeix en recordatori i en advertència, i això, en la música i en la vida, és una cosa que val la pena escoltar atentament .