L’Empordanet, terra de festa, puny i paisatge
L’Empordanet no surt aquí com un lloc per visitar, és una terra per viure-la. Això ja ho diu la lletra, que ens col·loca “entre dos rius” i dibuixa una terra que s’aixeca amb vent i memòria; una topografia humana més que un mapa turístic. La peça trasllada aquest paisatge a un parlar col·lectiu: no és reivindicació ornamental, sinó declaració de pertinença i cura d’allò que t’ha fet ser qui ets.
L’Empordanet d’entre dos rius és la terra que va de les ribes del Fluvià a les del Ter, i formava part de l’Empordà històric, avui repartit en quatre comarques: Alt Empordà, Baix Empordà, part del Gironès i part del Pla de l’Estany.
Memòria, present i llavor de futur
Quan la lletra proclama “Som rars, som genis, som rebels” no busca l’originalitat per vanitat, sinó convertir la diferència en força. La inscripció d’una autoestima col·lectiva és el nus de la cançó: reivindicar-se com a comunitat que no es deixa dispersar, que es recorda i es cuida. El bàndol de la cantaire és el de la gent que “té el cap dur” perquè ha après a aferrar-se a la seva terra; és una afirmació pràctica, no només simbòlica, de la capacitat d’actuar sobre el propi futur.
La cançó articula tres temps amb senzillesa efectiva: el passat que guia, el present que crida i la llavor que cal sembrar perquè el futur es faci realitat. Aquesta metròrica —breu, repetitiva, entonable— converteix la tornada en un ritual de transmissió, una manera que la comunitat recordi el seu paper com a cuidadora i productora d’avenir. És convocatòria per a l’acció i la continuïtat, cantada amb puny alçat i veu clara per no deixar marge a la resignació.
El to desenfadat amaga una exigència: la llibertat aquí és capacitat real de decidir sobre la vida i el lloc. L’Empordanet que escriu la cançó no es resigna a ser decorat; vol ser habitat, treballat i defensat. En el context del disc que la conté, aquesta cançó actua com a peça central d’una estètica que combina humor, memòria i reivindicació, una trilogia que defineix un projecte musical que balla la història sense oblidar-ne les conseqüències.
Ska com a llenguatge de festa i resistència
L’elecció de l’ska no és inocent: el ritme ballable concedeix alegria però també empenta—una litúrgia laica per mirar el món de cara. La cançó utilitza la figura de la festa per fer política de carrer: danses, cançons i places són presentades com a arxius vivents, llocs on es construeix identitat i on es resisteix a la mercantilització del paisatge. Aquesta mescla de festa i contundència és la clau perquè el missatge arribi amb contundència però sense ressentiment estèril.
La força del tema està en aquesta simplicitat combativa: un ska que et fa moure els peus mentre et recorda que la resistència també té greix i alegria. Cantar “Som i serem! Qui guarda té!” no és un lema gladiatori, és una praxi quotidiana: persistir, cuidar i plantar cara, i fer-ho, també, cantant. Gràcies a les lluites per guardar els aiguamolls de l’Empordà de l’especulació urbanística als 80s, que ara els podem gaudir. És ben bé que qui guarda té!
Aquesta és la major virtut de la peça: convertir la cura del territori en motiu de celebració i en arma d’autodefensa cultural i col·lectiva .