Estem treballant-hi!
Properament trobareu aquesta secció complerta amb continguts nous i interessants 🤞🏿
Joan Anselm Clavé (1861) escriu aquest poema amb el rerefons de les Revoltes de Quintes arreu del país, quan el “crit de guerra” s’endú el promès en lleva forçada, sense redempció en metàlic com feien els rics. Nosaltres l’hem vestit amb un ska amb aire de banda, música que tira endavant mentre el cor es núa. En un context marcat per la Guerra d’Àfrica i la repressió política, el poema posa veu a l’enyor d’una dona que veu com forces alienes, la guerra, l’Estat, i el poder, li arrabassen l’estimat. Sigui guerra, presó o desterrament, el poema ens acosta al mateix patiment.
Properament trobareu aquesta secció complerta amb continguts nous i interessants 🤞🏿
Sento en mi greu frisança Viu se insinua Fer malestar Tot lo del món me cansa Lo cor se'm núa I ai! vull plorar Jo bé aborresc la vida Trista aflaqueixo terriblement Ai! Ma mare afligida Diu que pateixo d'anyorament Cert que és un fer torment Lo mal d'ausència Cert que és un fer torment L'anyorament, l'anyorament Ronc sonà un crit de guerra Que ai! va robar-me Lo promès meu Pobre! des llunyana terra Sempre estimar-me Jura per Déu! Des llavors sens sossego Febrosa abrumu Mon pensament Jorn i nit per ell prego I ai! me consumo D'anyorament Cert que és un fer torment Lo mal d'ausència Cert que és un fer torment L'anyorament, l'anyorament Los usellets no cantan Pas com solian Trist surt lo sol Las flors als ulls no encanten Ni olors me envian Tot vesteix dol! Presa de greu fatiga Soleta ploro Mon goig ausent Ell a tornar molt triga I en tan jo moro D'anyorament Cert que és un fer torment Lo mal d'ausència Cert que és un fer torment L'anyorament, l'anyorament