Un ska que balla sobre una vella ferida
Hi ha cançons que fan ballaruca i n’hi ha que fan memòria; L’enyorament té la mala llet (i la gràcia) de fer les dues coses alhora. Agafa un poema de Joan Anselm Clavé publicat el 1861 i el vesteix amb un ska amb aire de banda: música que t’empeny endavant mentre el text t’estreny el pit, com si el cos fes la festa i el cor fes la vaga.
A la lletra, l’enyor és símptoma social. “Lo cor se’m núa”, “vull plorar”, “me consumo”… però el detonant no és íntim: és un “crit de guerra” que s’endú el promès. I aquí la cançó deixa de ser només tristesa: es converteix en denúncia del poder que arrenca vides amb paper timbrat.
El “crit de guerra” i la trampa de classe: quintes i redempcions
Quan Clavé escriu amb aquest rerefons, al país ja fa temps que cou el rebuig a les quintes: el sistema de reclutament forçós que va carregar, sobretot, sobre les classes populars. Era la famosa contribució de sang, perquè els qui manaven i els qui tenien calés sovint no hi anaven. 
I aquí hi ha el mecanisme concret amb nom i cognoms: els rics se’n podien escapar amb la redempció en metàl·licp, és a dir, pagant a l’Estat una quantitat per evitar el servei. I encara hi havia una altra via igual de reveladora: la substitució, pagar algú perquè hi anés en lloc teu. 
Aquesta desigualtat és clau per entendre per què “l’enyorament” del poema no és només una pena privada: és la ferida d’una comunitat que veu com els pobres van al front mentre els benestants perpetuen la sobrevaloració de la seva vida.
Per què aquí la lleva feia tanta ràbia?
I ara ve el nus polític i històric que li dona encara més sentit: als Països Catalans hi havia —com a idea jurídica i com a cultura política— la noció que la mobilització general tenia sentit per defensar el país, no per fer guerres d’expansió a benefici d’un rei llunyà.
Això es pot ancorar en l’usatge Princeps namque: establia que, en cas d’amenaça d’invasió, el príncep podia cridar a les armes “tots els homes útils” per defensar el país, però no podien ser forçats a sortir fora del territori. 
Aquesta limitació (defensa sí, expansió no) va deixar pòsit. L’Estat “modern” imposa reclutaments per guerres exteriors, el rebuig no és només per por o fatiga; és també la sensació que t’estan fent trencar un pacte ancestra, aquí la gent s’aixeca si ens envaeixen; si el rei vol anar a conquerir, paga-t’ho amb soldats a sou.
Aquest mateix marc va ser invocat com a argument polític contra guerres de fora ja al segle XVII amb els Austries, quan les institucions catalanes recelaven d’esquemes militars pensats per a interessos imperials amb lleva gratuïta. 
Després dels Decrets de Nova Planta, aquell món d’equilibris institucionals i d’obligacions “acotades” queda esmicolat, i el reclutament passa a ser una eina més d’un Estat que demana homes, diners i silenci. L’efecte cultural és brutal: la guerra deixa de ser “si entren” i passa a ser “quan li surt de l’angonal” per fer guerres colonials o expansionistes on és molt fàcil identificar qui hi perd i qui s’hi beneficia.
Ballar el dol, fer comunitat amb la ferida
Musicalment, la cançó juga amb una contradicció que no és cap postureig: síncopa i pena. La tornada (“Cert que és un fer torment…”) oramenta una tornada col·lectiva, “sí, ens passa això” mentre el ritme obliga el cos a no enfonsar-se. El ball no tapa el dolor; el fa audible. I per això funciona tan bé amb el tema de les quintes: perquè la lletra no descriu una guerra abstracta, sinó la lògica concreta d’un Estat que recluta els pobres i deixa que els rics comprin la sortida, mentre a casa queda algú consumint-se “d’anyorament”.
L’enyorament acaba sent una peça que parla de fa 160 anys, però punxa avui perquè no tracta només d’un promès llunyà: tracta de qui decideix, qui paga, qui mor i qui s’ho pot estalviar. I, al fons, hi ressona aquella idea tossuda del país: defensar la terra és una cosa; fer guerres d’expansió amb lleva forçada, una altra. El Princeps namque com a record d’un límit: aquí la comunitat s’arma quan cal, però no accepta que li robin la vida per engrandir corones.
Envieu-li aquesta plana quan algú us vingui i us digui que s’hauria de tornar a fer el servei militar obligatori, o que els joves d’avui no saben el que és el sacrifici. Aquesta cançó és un recordatori que el sacrifici no és inherent a l’edat, sinó a les estructures de poder que decideixen qui ha de sacrificar-se i qui no. I també és un crit de guerra per recordar que la comunitat ha de defensar-se, però per la seva causa.