Un crit de grada i carrer que relliga cent anys d’història
La proposta no és un exercici de nostàlgia pur: és una maniobra precisa que agafa un cuplet, li canvia el vestit i el converteix en megàfon per al present. La matèria primera és clara —la lletra i la seva litúrgia popular— i la nova versió la posa a córrer amb l’empenta d’un ska-punk que no té por de saltar de Les Corts al Johan Cruyff amb la mateixa facilitat amb què una consigna travessa una grada. La documentació del projecte ens ho recorda: aquesta peça parteix del cuplet popularitzat per Mercè Serós el 1925 i llegeix la seva càrrega històrica amb intenció contemporània .
A la lletra original —i a la seva adaptació— hi ha dos mecanismes molt senzills i molt efectius. El primer és la declaració d’identitat: “Jo sóc barcelonista” funciona com un rètol que es planta a la primera estrofa i mai no es mou. El segon és la llista de noms, una sèrie de referències que fan la mateixa feina que feien els corrents en altres temps: unir, mostrar models i fer comunitat. Convertir aquests noms en estribell col·lectiu fa que la peça sigui immediata i compartible; la llista és un ritual repetitiu que obliga a cantar-se en grup i a reconèixer-se en veu alta.
Aquest gest de convertir jugadors i jugadores en lletres d’una cançó és un exercici de crònica històrica, i en aquests moments de la història l’Oruqestra Inventada ha volgut homenatjar a les jugadores del primer equip femení del FC Barcelona, que fan aquest futbol tan emocionant i són un referent mundial. La peça, a més, no només les menciona sinó que les situa com a protagonistes d’una festa que és també una reivindicació: el futbol femení és aquí el centre de la celebració, i el seu èxit és el motiu de l’orgull col·lectiu.
El motiu històric i la cura de les paraules
El context importa. El cuplet circulava en un moment de tensions lingüístiques i polítiques —fins i tot es documenta que correspon a una de les darreres publicacions en català sota la dictadura de Primo de Rivera— fet que atorga a la peça una doble capa: la de la festa i la de la resistència simbòlica . A més, hi ha una nota prou instructiva sobre una imatge concreta de la lletra: l’expressió «de cara al sol» apareix en una estrofa però cal contextualitzar-la: s’escriu 10 anys abans que la fórmula fos associada al feixisme, i en aquell moment solia evocar optimisme i força més que no pas cap referència a l’autoritarisme. Fer aquesta aclariment és precisament el que permet a la relectura mantenir la picardia del text original sense caure en malentesos.
Arranjament: festa com a estratègia
L’elecció estilística —un ska-punk amb vents i veus corals— no és gratuïta. La síncopa de l’ska facilita el ball i la immediatesa, mentre que l’empenta punk introdueix una dosi de caràcter que converteix la festa en una acció visible. Això fa que la peça funcioni en dos registres: és una cançó per ballar a la plaça o a la grada, i alhora una peça amb intenció, capaç de fer de la celebració un acte de memòria i de reivindicació. L’arranjament, amb secció de vents i coral que empenyen la lletra, construeix aquesta doble lectura sense renunciar a la senzillesa que fa del cuplet un instrument de comunicació directa.
Quan la cançó crida noms de jugadores i les talla a la tornada, el resultat és una litúrgia laica: una manera pública de reconèixer models i fer-los visibles. Aquesta celebració sonora insereix la feminitat en l’imaginari col·lectiu d’una manera que és festiva i, alhora, política: exhibeix referents esportius que són també símbols de vitalitat. La peça no necessita grans decissions retòriques per a fer-se escoltar: riu, s’atreveix i commou perquè sap ser clara i portar la càrrega històrica amb naturalitat.
Per què importa, avui?
Perquè la relectura mostra que la memòria no és un objecte tancat, sinó una eina. Fer reviure un cuplet nascut en condicions adverses i transformar-lo en clam contemporani de suport i de reconeixement femení és una operació que treballa sobre la continuïtat i la transformació. Reforça l’ús del català com a llengua de carrer i alhora fa servir aquesta història per posar en valor models actuals; una peça que té la contundència d’un himne de barri i la simplicitat d’una cançó per cantar mentre es balla, cosa que —en aquest cas— funciona perquè es respecta la font i se li afegeix una nova intenció coherent amb el temps present.
La Barcelonista 1925-2025 parteix de la memòria i l’actualitza perquè la puguem ballar i cantar avui. I, sobretot, posa en primer pla el futbol d’abantes, el de debò, el que fan les nostres jugadores que és dels que crea afició i el podem veure en família i en obert. El resultat és una peça alegre i contundent, capaç de reunir la picardia del cuplet de 1925 amb la potència col·lectiva del present, i de fer que la història segueixi sent cantada al carrer i a la grada amb la mateixa gràcia que la va fer néixer.
Lletra
Del futbol sóc entusiasta Jo mai deixo cap partit I de tots, el Barcelona És el meu club preferit Ses colors de blau i grana Presumeixo amb il·lusió I orgullosa estic de veres De que sigui el Campió I és que el club del Barcelona Ha demostrat Que és un club que es porta l'oli La veritat! Jo sóc barcelonista M'encanta la Hansen La Guijarro i la Pina Pajor i Aleixandri Font, López, Torrejón Batlle i Nazareth Coll, Brugts i Putellas Paredes i Bonmatí! Moltes festes per la tarda Vaig al camp Johan Cruyff On hi juga el Barcelona Que és l'equip més ben parit I de goig mon cor s'emplena Quan allà, de cara al sol Les noies, amb entusiasme A cada pas marquen un gol Les contràries del meu club Si estan badant Les pilotes, com qui res Van col·locant! Jo sóc barcelonista M'encanta la Hansen La Guijarro i la Pina Pajor i Aleixandri Font, López, Torrejón Batlle i Nazareth Coll, Brugts i Putellas Paredes i Bonmatí! Jugadores fortes i animoses Són avui les nostres campiones El reflex de ses victòries S'expandeix per tot arreu Com les noies del Barcelona És inútil que busqueu Més atlètiques i nobles Enlloc més en trobareu! Per això aquest valent club Tan ciutadà És orgull de nostre POBLE CATALÀ! Jo sóc barcelonista M'encanta la Hansen La Guijarro i la Pina Pajor i Aleixandri Font, López, Torrejón Batlle i Nazareth Coll, Brugts i Putellas Paredes i Bonmatí! Visca el Barça i Visca Catalunya!