Quan el punk torna a ser un servei públic
Hi ha cançons que no volen ser “boniques” ni “originals”. Volen ser útils. “Barris de ningú”, de l’Orquestra Inventada, és d’aquestes: una peça que no demana permís, que no busca likes, que no fa turisme emocional. Entra com entra el soroll d’un carrer que coneixes massa bé: amb pressa, amb ràbia controlada i amb una lucidesa que no necessita sermonejar. No és pas una postal d’un barri.
I en el marc dels Països Catalans, això pesa. Perquè el “barri” aquí no és només geografia: és classe, és llengua, és memòria, és la frontera diària entre qui pot decidir i qui només pot aguantar.
El “barri” com a territori en disputa
El tema no s’atura a explicar-te res: no ho necessita. El títol ja fa la feina simbòlica. “De ningú” és una frase que, als nostres carrers, pot voler dir moltes coses alhora:
- Barris expulsats de la ciutat que els va construir: lloguers que s’enfilen, veïnes que marxen, comerços que tanquen, i el relleu de sempre: cafeteries “de disseny” on abans hi havia vida compartida.
- Barris invisibilitzats en el relat oficial: no surten a les campanyes, surten a les notícies quan hi ha conflicte.
- Barris convertits en producte: la cultura popular empaquetada com a experiència, el carrer com a decorat, la llengua com a particularitat local de la que es pot prescindir quan “molesta”.
Als Països Catalans això té nom propi a cada ciutat, però el patró és el mateix: turistificació, especulació, precarietat, gentrificació i una sensació persistent que la vida quotidiana s’ha tornat un luxe. El barri ja no pertany a qui l’habita, vingui d’on vingui; pertany a fluxos econòmics que no tenen cara.
No és nostàlgia, és insistència
El punk no és tan sols un estil: és una manera de plantar-se. Històricament ha estat una eina per dir “som aquí” des de llocs que el centre cultural sovint tracta com a perifèria. Quan l’Orquestra Inventada s’hi posa, el gest no és arqueologia: és insistència.
Fer punk en català i fer-lo desacomplexadament, continua sent una presa de posició. No en clau identitària de bandera i eslògan, sinó en clau material: la llengua, com a eina de relació i de comunitat. En molts barris del país, el català conviu amb altres llengües i accents, i la cançó protesta és la millor corretja de transmissió del missatge de justícia social i nacional; una eina que no busca “representar” ningú de manera paternalista, sinó activar una sensibilitat compartida.
La pressa que ens fa perdre el Nord
Aquesta cançó corre. I aquesta velocitat no és només un recurs musical: és un retrat del temps social. La gent que viu al fil no té temps. Corre per arribar a final de mes, corre per enllaçar feines, corre per cuidar altris, corre per no perdre el pis, corre perquè si pares, caus. El tema no vol explicar-te cap història concreta: et posa dins del cos la sensació que el món va massa ràpid i que, tot i així, has de seguir. No hi ha épica; hi ha resistència i solidaritat.
Contra la ciutat aparador: una música que no es deixa domesticar
El context social dels Països Catalans —especialment a les grans ciutats i zones costaneres— fa anys que viu una tensió constant: d’una banda, la ciutat com a marca; de l’altra, la ciutat com a lloc per viure-hi. La marca vol suavitzar el conflicte, convertir-lo en relat amable. El punk no és pas suau, no es deixa domesticar. El tema esmenta quatre barris, Vallcarca, Sants, el Molinar i Russafa, que són exemples de la resistència a aquesta domesticació. Però la llista, malauradament, podria ser molt més llarga.
“Barris de ningú” representa una resposta instintiva a aquesta domesticació. No perquè “denunciï” explícitament, sinó perquè no adopta el to benevolent de la denúncia. No fa pedagogia. No demana audiència. Fa presència. I això, avui, és gairebé radical: una cançó que no vol agradar a tothom perquè sap que agradar a tothom sovint vol dir no dir res.
Comunitat i autoorganització
La música també és xarxa. Sales petites, ateneus, casals, festes autogestionades, col·lectius, fanzins (o els seus equivalents digitals), amistats que es munten bolos i es comparteixen equip. Als Països Catalans, aquesta infraestructura cultural ha estat clau, històricament, per sostenir escena i llengua fora del circuit “normatiu”.
La cançó s’inscriu en aquest ecosistema: és el tipus de tema que podria sonar tant en un local que s’aguanta per militància com en uns auriculars camí d’una feina que no motiva, que no realitza. I en tots dos llocs faria la mateixa funció: recordar que no estàs sol.
No perquè t’expliqui el teu cas, sinó perquè t’ofereix una energia que és comuna: la d’una gent que ha set desplaçada del relat triomfal i que, per tant, crea el seu propi espai, comunitat, lluita.
“Barris de ningú” és punk com a crònica sense narrador: una peça que no descriu, condensa. Condensa la gentrificació i la resistència, la ciutat-aparador i el carrer real, la precarietat com a ritme de fons i la llengua com a nexe comú d’una nova societat rebel i solidaria. És una cançó que no et diu què pensar; et recorda per què encara importa rumiar i actuar.