Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico
Un romanç que riu per no plorar
Hi ha cançons que són petits escenaris; aquesta n’és una d’aquelles on el text ja porta llum pròpia i la música només ha de posar-hi la catifa per fer la festa. El poema anònim de final del segle XIX —registrat com a “Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico”— és una cavalcada grotesca: balcó, animals, estira-i-arronsa, tret fallit i un final que beu de la còlera i la burla popular. Aquesta mateixa caricatura d’un “senyor de Puerto Rico” com a ninot imperial, que la tradició satírica catalana esborrona amb puny, és el punt de partida que inspira la versió contemporània.
De la plaça al dancefloor: l’operació ska
L’arrel popular del text demanava una música amb peu ferm i ganes de ball; la tria de l’ska no és gratuïta. Aquí la síncopa fa de contrapunt a la gresca narrativa: la base rítmica empeny, els vents poden esdevenir crits o sarcasme, i la veu —tanmateix— juga el paper d’actor que recita i provoca alhora. L’autoria musical contemporània (any 2025) s’encarrega de traduir el furor romàntic del poema en una forma que remarca la comicitat i la violència d’aquelles escenes sense caure en la paròdia buida; la peça sona com un petit vodevil de carrer per sortir corrent a ballar.
Narrativa i riota amb dents
Llegir la lletra és entrar en un circ de malentesos: el lloro que xerrica, el mico que trenca la cadena, el moro i l’amo que acaben enredats en una batalla que no sap si és per honor, per diners o per l’absurditat mateixa. La repetició dels motius —lloro, mico, moro, senyor— fa que el text funcioni com un engranatge còmic que va acumulant tensions fins al ridícul i a la tragèdia final; la versió musical subratlla aquesta escalada amb canvis de dinàmica i amb moments en què la festa es transforma en xivarri i el xivarri en revenja. La lletra, així, conserva la seva capacitat de fer puny: riu-se del poder que ja no està per a gaire cosa.
Tradició, crítica i modernitat
La peça també és un bon exemple de com la tradició popular es pot reciclar sense pietat: es manté l’esperit satíric del text original i, alhora, s’hi aplica una arrencada sonora que és totalment actual. Això permet llegir la cançó en doble clau: d’una banda, com a document d’una època que es mofava d’un imperi en declivi; de l’altra, com a cant contemporani que reivindica la capacitat de la cançó popular de transformar la queixa en festa i la festa en denúncia. No cal reproduir fidelment el paisatge sonor del passat per respectar la memòria; n’hi ha prou amb entendre que la burla és una arma cívica i que el ritme pot convertir-la en acció col·lectiva.
En escena
Al disc, la cançó funciona com a peça de teatre: entra amb compàs marcat, creix amb els interludis i els cridarols, i es desfà en final dantesc amb una gràcia fosca que deixa una mena de somriure inquiet. Per a qui estima la música popular catalana —la que canta, riu i insulta quan convé— aquesta versió és una reivindicació lúcida: música per moure el peu i per pensar amb la mala llet com a companya de ball.
Perquè cal escoltar-la
No és només pels amants de l’ska ni pels curiosos de traduccions de poemes antics; és per a tothom que entén que la cultura popular sap convertir el grotesc en eina de memòria i crítica. Aquesta adaptació agafa un text que ja era una petita dramàtica coral i el vesteix d’un tempo festiu que no perd la tinta ni la mala bava. Escoltar-la és, en el millor dels casos, retrobar-se amb aquella manera nostra de riure’s del poder fent-se una abraçada amb la música.
